Enigmes: curs 2016-2017

 IMG_7007  IMG_7010 IMG_7012

ENIGMA n. 1

Són grans i surten poc però quan ho fan, se’n van de  festa.

Guillem i Emma: Són grans i surten poc però quan ho fan, se’n van de  festa.

Demanem: Foto impresa dels Gegants, història del Guillem i l’Emma reals i les fonts on heu consultat.

1

Els Gegants d’Esparreguera: l’Emma, en Guillem i l’Espinguet.

2

Testament d’en Guillem Gurb-Queralt, senyor dels castells d’Esparreguera i de Les Espases. Any 985.

El 6 de juliol de 985, Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí, cabdill sarraí, més conegut com Al-Mansur “el victoriós”, pren Barcelona amb extrema crueltat destruint pràcticament tota la ciutat. En el seu avenç cap a Manresa, ataca i pren Esparreguera aprofitant que en Guillem havia acudit a Barcelona responent a la crida del comte Borell II, durant l’atac rapta l’Emma i mai més es sabrà d’ella. Guillem d’Esparreguera, colpit per la captura de la seva muller, es lliurà a la seu de Vic, juntament amb els seus castells de les Espases i d’Esparreguera i els seus alous que posseïa a diferents llocs, entre els quals el mas de Castellet.

ENIGMA n. 2

Des de Martorell els borbònics van atacar però de la Magarola no van passar.

9 de maig de 1714: Des de Martorell els borbònics van atacar però de la Magarola no van passar.

Demanem: Foto impresa que faci referència, història dels fets esdevinguts i les fonts on heu consultat.

1Novel·la “Fins al Final! 1714, obra de Manel Ruiz Luis i Xavier M. Fernández, on expliquen els fets esdevinguts.

 

 

 

 

 

 

 

2

Placa commemorativa situada a la Plaça de la Pagesia.

 

 

 

 

 

 

 

1714, 9/10- maig. Combat d’Esparreguera i Monistrol.

[Castellví consigna la data del 10-mai-1714] (diumenge segons el “Diario del Sitio” , divendres segons altres arxius)

El 9 de maig de 1714 un destacament borbònic de 600 homes arribà a Martorell; el comandant borbònic de Martorell, Marqués de Montemar,, uní la seva guarnició al destacament i passà a atacar Esparreguera, on es trobava un cos de fusellers a les ordres del coronel Amill, que havia anat a reforçar la seva tropa amb voluntaris. Aquest hagué de desemparar la vila i retirar-se amb desordre sota la persecució de la cavalleria enemiga. El Marquès del Poal es trobava a Olesa, on fou alertat sobre l’avenç borbònic. Les seves tropes sortiren d’Olesa prop de la riba del Llobregat s’apostaren en un paratge angost propici per a una emboscada. La cavalleria borbònica, cavalcant sense ordre en creure’s perseguidora i sense oposició, caigué en el parany i perderen 66 cavalls abans de retirar-se del camp de batalla abandonant la infanteria borbònica. Les 2 companyies de granaders borbònics tingueren 49 morts i acabaren per fugir i refugiar-se al mas Magarola, situat entre Esparreguera i Abrera, on es feren forts. El Marquès del Poal els envià un presoner dient-los que si no es rendien, llavors no els concediria quarter; el capità Mr. Duler, flamenc, respongués que tenien queviures i una posició avantatjosa, que defensaria la posició i que si arribava el cas d’haver de rendir-se, confiava en què el Marquès del Poal observaria les lleis de la guerra. A la 01:00h els paisans enfurismats calaren foc ales portes del mas i al cap de poc les tropes borbòniques es rendiren, fent 59 soldats presoners, 2 capitans, 2 tinents, 2 alferes, 2 cadets i 8 sergents, i havent deixat 17 morts dins del mas; els presoners de guerra foren remesos a Castellbell.

Poc després arribà el comte de Montemar amb 2.000 homes, fet que provocà el replegament de les tropes del Marquès del Poal i el coronel Amill a Monistrol de Montserrat. Foren seguits per les tropes enemigues fins a Esparreguera, però en plena desbandada encara els hi van fer perdre 300 homes. En revenja les tropes borbòniques saquejaren Esparreguera durant 2 hores cremant diverses cases, per retornar després a Martorell. En tota la operació les tropes catalanes tingueren 2 morts i 3 ferits.

[“Amill desemparó la villa por seguirle un cuerpo de caballería. Se retiró en desorden, marchando al Llobregat, a cuyo tiempo llegó el Maqués del Poal con voluntarios y fusileros. Contuvo la caballería y reunió los que se retiraban, mandando a los paysanos ocupasen lo áspero del terreno y angosta senda por donde debía pasar la caballería de las dos Coronas, que ufana de la victoria, seguía sin militar ordenanza. Y se vió acometida a un mismo tiempo del Marqués del Poal y de los voluntarios y fusileros, sostenidos de los paysanos, que penetraban en la maleza. Y como la caballería se había adelantado en el seguimiento de los fusileros y paysanos, que habían ocupado un barranco que le impedia retroceder y unirse con las dos compañias de granaderos, que habían dejado atrás. El comandante de la caballería, por librarse de una total derrota porque los paysanos desde los fragoso y alturas hacían ardiente fuego, y el terreno permitía formar su cuerpo, se retiró, con la pérdida de 66 caballos. Los granaderos, viéndose desemparados, con el mayor esfuerzo y perfecta ordenanza, haciendo contínuo fuego, cargados de fusileros y paysanos, se guarnecieron en la alquería que llaman de la Magarola. El Marqués mandó decirles por un prisionero que si luego no se rendían, no concedería cuartel. Respondió el capitán, monsieur Duler, flamenco, que tenía qué comer, que estaba sitiado con ventaja, que se defendería según las leyes del honor, que si llegaba el caso de estar precisado a rendirse creía que el Marqués obecedería las reglas de caballero y soldado. A la noche, mandó arrangarla. Estaban enfurecidos los paysanos. Pusieron fuego a las puertas y, a la una de la noche, los sitiados se rindieron prisioneros de guerra, en número de 86 y, amanecido, el Marqués tomó la marcha a Monistrol”]

[“Poal había dividido su gente en las alturas y desfiladeros que ofendían las tropas que, indefensas, debían sufrir el fuego que, desde todas partes les ofendía, y considerando los cabos muy costoso el alcance y el recobro de prisioneros, cedieron en el empeño”]

ENIGMA n. 3

Un carrer que convida a estalviar.

Carrer Guardiola: Un carrer que convida a estalviar.

Demanem: Foto impresa del carrer i de la placa on posa el nom, història del nom del carrer i les fonts on heu consultat.

El carrer rep aquest nom no en referència d’una guardiola d’estalvis, sinó a una torre de vigilància romana que hi havia a l’indret. Aquestes torres rebien el nom de Guardiola.

1

Placa on hi figura el nom del carrer

6

El carrer Guardiola

ENIGMA n. 4

No era un hospital però també et podies curar.

La Puda: No era un hospital però també et podies curar. Demanem: Foto impresa antiga i de l’estat actual, història del Balneari de La Puda i les fonts on heu consultat.

1

2

 

Balneari de La Puda, Foto antiga i estat actual.

4

La Puda o La Puda de Montserrat, és un antic balneari d’Esparreguera inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arqui tectònic de Catalunya. Està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, just al costat del Congost del Cairat.

La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó. El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior. Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes. A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa. A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l’austeritat del conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.

Pel que fa a l’interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d’esbarjo; les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes. La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda. Cada habitació consta d’una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc. El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d’arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l’edifici. Aquesta alçada li permet de foradar la part superior amb unes llunetes que donen ventilació i llum natural, necessària atès que els vapors d’aigua sulfurosa podien acumular-se en el local. La il·luminació zenital reforça la imatge de temple de salut donat per la disposició de les tres naus allargades. Un notable conjunt situat a la vora esquerra del Llobregat, d’arquitectura neoclàssica, fragment d’un projecte més ambiciós. S’organitza a partir d’un eix del qual se’n va construir sols una part de planta baixa i dos pisos. Sobre l’antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d’escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar. Una estructura d’arcs i boletes configura una important galeria de banys. A l’extrem de la construcció es conserva part de la capella.

El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d’Esparreguera el permís d’obres de dos edificis de banys a cada vora del riu. El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons. El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d’accionistes amb el doctor Pujades projecta l’edificació d’un nou edifici (projecte de Josep Oriol Bernadet 1846). La societat fa fallida el 1856 i torna a passar als anteriors propietaris. El 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. El 1840 prop. Societat d’Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; des del 1960, Sr. Dalmases.

El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboració del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l’objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. Les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d’accés al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis fins que la societat va ser finalment liquidada.

D’aquesta època és l’edifici que es conserva en estat ruïnós projectat per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet que havia d’esdevenir un dels balnearis més grans d’Europa, però del qual només es realitzà l’ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l’edifici, amb un conjunt d’arcs i voltes pensats per a ventilar l’espai dels vapors de l’aigua termal. El 1858, al costat de l’establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l’arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camí d’Esparreguera.

L’establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle XVIII, arran d’un terratrèmol, brollaven aigües sulfuroses. La primera referència històrica, però, data del 1718, quan el doctor Salvador féu la primera anàlisi química de les aigües. Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32°C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s’aboquen directament al riu Llobregat. Les aigües van començar a ser usades amb finalitats medicinals l’any 1818. L’any 1829 es varen començar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat, aprofitant les dues surgències d’aigua termal a banda i banda del riu, sota la direcció facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d’Esparreguera. A causa de la falta de diners, Garriga se suïcidà l’any 1831, i el seu germà continuà les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L’any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis. L’alçada tant summament baixa a què brolla l’aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura, cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.

El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d’esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s’instal·lava a l’hotel Gori d’Olesa, amb el qual l’unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat. A principis dels anys 1980, l’edifici era d’un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l’ajuntament. Actualment és en estat ruïnós.

Com a dades curioses, a mitjans de la dècada dels 1990, el cantant Nacho Cano va escollir el Balneari de la Puda per a rodar el vídeo-clip de la cançó El Patio, on hi apareixia, entre d’altres, Penélope Cruz. Deu anys més tard, La Puda també acolliria durant un cap de setmana una festa rave, amb l’assistència de més de 2.000 persones. La Puda també apareix al vídeo musical de la cançó Heart of Soul (1992) del grup britànic The Cult. A la novel·la juvenil La clau d’aigua, de Pere Tobaruela, el Balneari de la Puda abandonat és un dels escenaris on passa l’acció.

https://www.youtube.com/watch?v=Ygd5T_jimSk

https://youtu.be/rjI8xBsbwBU

 

ENIGMA n. 5

El saurí que la nostra aigua descobrí.

Senyor Vidal: El saurí que la nostra aigua descobrí.

Demanem: Foto impresa d’en Cristòfol Vidal, de la font de la plaça de l’església, història d’en Cristòfol Vidal i de l’arribada d’aigua a Esparreguera i les fonts on heu consultat.

A la plaça de l’església trobem el monument que el poble dedicà a la a memòria d’en Cristòfol Vidal i Castells, com a senyal d’agraïment per haver estat l’iniciador d’una de les obres més útils i transcendentals per a Esparreguera: el proveïment d’aigua potable. Cristòfol Vidal no era fill d’Esparreguera però en casar-se es va instal·lar. Es diu que la seva intel·ligència i perseverança foren els motors que el conduïren a finalitzar amb èxit tant magna empresa.

Vidal comprovà primer que al subsòl de la vila hi havia múltiples deus d’aigua que cercaven sortida pels trencats dels torrents; així explicaríem l’abundància de fonts a la vila. Aquestes, emmarcades en un lloc públic, oferien un espai ideal per al repòs i la frescor i el líquid més saludable per a la vida dels éssers vius. Abans del proveïment d’aigües dut a terme per el senyor Vidal, els esparreguerins havien d’aconseguir-la als pous de les cases i a les fonts del Torrent Mal, de la Gorgonçana i d’altres.

Aigües Vidal va ser fundada l’any 1861 per en Cristòfol Vidal i 52 socis més, desprès de trobar una deu important d’aigua a la zona de Can Llates. L’objectiu inicial de la societat fou construir un aqüeducte subterrani de quasi 2 km de llarg per transportar l’aigua pel sistema de gravetat fins al poble. La formalització de la societat es va fer davant del notari Enric Casas el 12 de febrer de 1862.

En el disseny de l’obra, va col·laborar l’enginyer Josep Puig i Llagostera, un dels fills del fundador de Can Sedó.

Després de superar les dificultats  va aconseguint recursos a través de préstecs i crèdits, l’aqüeducte es va enllestir tres anys més tard, deixant enrere els durs treballs d’excavacions subterrànies fetes a pic i pala i amb llums de ganxo, majoritàriament pels propis socis.

L’aigua va brollar per primer cop a Esparreguera el diumenge de Festa Major de l’any 1864, a través d’una font construïda arran de terra a la plaça de l’església. L’ajuntament hi va assistir en corporació, presidit pel batlle Antoni González i Oliver i acompanyat pel president de la societat, el Sr. Agustí Pagès i els socis.

Fins aquell moment, la població d’Esparreguera no disposava d’aigua corrent a les llars, de la mateixa manera que succeïa a la majoria de pobles del país. Els veïns agafaven l’aigua dels pous que hi havia a moltes cases, de les cisternes de pluja i de les fonts públiques del Torrent Mal, la Gorgonçana i el Boter. El 1864, Esparreguera tenia una població de 3090 habitants i disposava de vuit fàbriques de paraires amb un total de 411 empleats, a més d’una bona activitat agrícola.

La companyia Vidal i Cia va obtenir l’autorització administrativa per l’explotació de la font, la canalització i la distribució de l’aigua a la vila mitjançant una reial ordre del Ministeri de Foment de data 20 de maig de 1864, durant el regnat d’Isabel II.

El 20 de maig de 2011 la companyia ha complert 150 anys i això ens converteix en la segona empresa de subministrament d’aigua més antiga de Catalunya, per darrera d’Aigües de Vilassar, que fou fundada el 1847.

1º

En Cristòfol Vidal i família, ell és assegut al sofà.

11

Placa commemorativa que trobem a la font de la plaça de l’Església.

13

Font de la plaça de l’Església.

ENIGMA n. 6

Qui missa volia escoltar fins allà havia d’anar.

Església de Santa Maria del Puig (Ermita del Puig): Qui missa volia escoltar fins allà havia d’anar.

Demanem: Foto impresa de l’Església de Santa Maria del Puig, la seva història i les fonts on heu consultat.

1

2

Santa Maria del Puig en diferents èpoques.

L’Església de Santa Maria del Puig, popularment anomenada Ermita del Puig és una edificació romànica del segle X-XI (nau) i XII (capçalera, absis i cimbori). El poble d’Esparreguera va néixer als voltants d’aquest recinte l’any 1316. Anys més tard, els habitants es van desplaçar fins l’actual vila, perquè l’esplanada era massa petita per donar habitatge a tantes persones. Els primers documents van ser trobats l’any 985 dC.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat. És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular. Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica. Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica. En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada. S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat. L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.

Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.

Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316. Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.

Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa. Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.

A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.

El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939), i posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari. És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.

ENIGMA n. 7

Abans per joves, ara per grans.

Centre Dual: Abans per joves, ara per grans.

Demanem: Foto impresa de l’edifici antic i de l’actual i història de l’edifici i les fonts on heu consultat.

Al local que hi havia on ara es troba el Centre Dual, al carrer dels Arbres. 26 va ser el segon local on s’instal·là la Societat Les Canyes (societat recreativa). Abans i durant la Guerra Civil, l’edifici acollirà la Cooperativa Obrera La Germinal. Després de la Guerra Civil passà a ser la seu de El Frente de Juventudes. En l’actualitat acull en Centre Dual, lloc de trobada i esbarjo per a la gent gran.

1

Carrer dels Arbres, l’edifici és el marcat amb el núm. 5

7

El  Centre Dual

ENIGMA n. 8

No hi havia un, que havia dos en els que ens defensaven dels invasors. No hi havia un, que havien dos i no en queda cap.

Els dos castells d’Esparreguera: No hi havia un, que havia dos en els que ens defensaven dels invasors. No hi havia un, que havien dos i no en queda cap.

Demanem: Foto impresa de tots dos indrets, història del castell de Les Espases i del d’Esparreguera i les fonts on heu consultat.

8

Restes del castell d’Esparreguera al segle XIX

7

Restes del castell d’Esparreguera (estat actual)

12

Il·lustració de com havia pogut ser el Castell d’Esparreguera. Al fons s’endevina la silueta del Castell de Sant Salvador de Les Espases. (Il·lustració: Isidre Mones)

33

Sant Salvador de Les Espases (estat actual)

Segons la versió tradicional, els castells de les Espases i d’Esparreguera havien estat bastits, a la fi del segle X i primeria de l’XI, per un tal Berenguer d’Esparreguera, a qui havien estat concedits aquests llocs per haver ajudat el comte Borrell a foragitar els moros de les muntanyes de Manresa. Avui, que és admès per la moderna historiografia que el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, d’on procedeix aquesta font, no fou escrit per Bernat Boades a qui era atribuït, sinó que fou falsificat per Joan Gaspar Roig i Jalpí, al segle XVIII, aquesta versió s’ha de revisar.
La notícia documental més antiga dels castells de les Espases i d’Esparreguera és del 985. En aquesta data, Guillem d’Esparreguera, colpit per la captura de la seva muller durant l’assalt sarraí de Barcelona, es lliurà a la seu de Vic, juntament amb els seus castells de les Espases i d’Esparreguera i els seus alous que posseïa a diferents llocs, entre els quals el mas (mansione)de Castellet. Per aquesta notícia, d’un pergamí que es conserva al ric Arxiu Episcopal de Vic, ens assabentem que el senyor d’Esparreguera havia acudit a Barcelona responent a la crida del comte Borrell II manant als seus fidels que hi acudissin per custodiar i defensar la ciutat, quan hom sabia que Almansor s’hi dirigia. El terme d’Esparreguera amb els seus castells continuà essent de la seu de Vic fins el 15 de març del 993 en què Arnulf, bisbe i abat, junt amb la congregació de Sant Pere de la Seu d’Osona, permuten amb Sendret, fill d’Ansolf, comte, els castells d’Esparreguera i de les Espases amb els seus termes. A la fi del segle XII n’era senyor Ramon de Guàrdia (documentat ja com a senyor d’Esparreguera des del 1188), casat amb Saurina de Claramunt. El fet que el 1027 Guillem de Castellvell doni a Santa Maria de Montserrat una vinya que posseïa en el terme d’Esparreguera no vol dir que en fos senyor, només que hi tenia propietats. El 1205 Ramon de Guàrdia testà a favor del seu fill Guillem de Claramunt, a qui deixà els castells d’Esparreguera i de les Espases. El 1229, per una concòrdia entre aquest i Guillem de Cardona, Guillem de Claramunt li donà els seus castells d’Esparreguera i de les Espases, mentre que Guillem de Cardona cedí, en canvi, d’altres castells (el de Tamarit, el de Cubells, etc.). No es descarta, però, que anteriorment a aquesta concòrdia, per la qual esdevingueren senyors d’Esparreguera i de les Espases, els Cardona ja posseïssin drets a la contrada; si més no, hi tenien el Mas Tobella, el delme del qual fou donat a Montserrat el 1225 per Guillem de Cardona. El 1304 els Cardona vengueren els castells d’Esparreguera i de les Espases a Pere de Sitjar, i el 1308 el fill d’aquest, Bernat de Sitjar, els alienà a Pere Sacosta, barceloní, qui, al seu torn, el 1342 els vengué a Ramon de Tous. Finalment, la senyoria dels castells d’Esparreguera i de les Espases va ser adquirida pel prior de Montserrat, Jaume de Vivers, a Ramon de Tous el 1351. Jaume de Vivers adquirí, també, la sobirania jurisdiccional dels dits castells. En endavant i fins a l’extinció de les senyories, els priors de Montserrat serien senyors d’Esparreguera i de les Espases, si bé, des del segle XVII, després d’un llarg plet, la universitat d’Esparreguera aconseguí que la jurisdicció criminal fos exercida pel sobirà.

És comú entre la gent d’Esparreguera, creure que hi havia un castell ubicat en el pla del Castell. Però mai no va haver cap castell allà, va haver una torre de vigilància romana. La realitat és que el barri es diu El Castell perquè el propietari dels terrenys tenia per cognom Castell.

ENIGMA n. 9

Podíem néixer, ens podien guarir i, fins i tot, morir. Tant al de fora com al de dins.

Els hospitals: Podíem néixer, ens podien guarir i, fins i tot, morir. Tant al de fora com al de dins.

Demanem: Foto impresa dels dos indrets, història dels hospitals del carrer de l’Hospital, del de les escales d’Olesa i les fonts on heu consultat.

 

L’HOSPITAL DEL CARRER DE L’HOSPITAL

L’any 1630 va ser edificat l’hospital al carrer del Joc de la Rutlla, avui carrer de l’Hospital i ocupava el terreny on actualment hi ha “La casa dels mestres”, el pati de l’antiga escola Montserrat i el Pavelló de Bàsquet Ramon Martí. Aquest hospital formava amb la capella de Santa Anna un únic edifici. Tant l’hospital com la capella han estat utilitzats com a escola en diferents èpoques. Aquest hospital lluità sempre amb l’escassetat de mitjans econòmics. Els administradors van sol·licitar a l’Ajuntament un permís per recaptar diners a benefici de l’hospital. Es va fer a l’any 1800. També es construí una germandat denominada Protecció de Nostra Senyora de la Concepció, patrona de l’hospital. L’època de màxima activitat fou durant les guerres carlines, ja que es convertí en hospital militar. Després de la guerra, continuà sobrevivint de les almoines dels vilatans. Acabades les guerres carlines l’edifici no tornaria a destinar-se a hospital, sinó que es destinà al servei dels transeünts necessitats que podien pagar uns quants diners per dormir sota teulada. L’edifici restà tancat durant més de trenta anys i el 1914 se’n restabliren els serveis amb una Junta Administrativa nomenada per l’Ajuntament. L’hospital comptava amb mitjans tant precaris que solien acollir-s’hi els indigents sense família i els transeünts pobres. Si al poble hi havia algun malalt que estava greu i no tenia família també era allotjat a l’hospital.

1

Placa commemorativa de l’hospital del carrer de l’Hospital.

2

“La casa dels mestres”, al carrer de l’Hospital, 41. Edifici actual on hi havia l’hospital.

3

Carrer de l’Hospital, edifici on hi havia l’hospital.

L’HOSPITAL MUNICIPAL

La pobresa i les males condicions del vell edifici de l’hospital van posar en evidència la necessitat de construir un hospital nou. Van ser considerades varies opcions i, finalment,  Martí Sedó, amo de Can Sedó, cedí una fàbrica que havia comprat i que havia caigut en desús, situada a l’inici de les escales que porten a Olesa de Montserrat. Aquesta fàbrica, coneguda com la fàbrica de Cal Quaranta, fou habilitada per a hospital municipal. Aquest nou hospital fou inaugurat el dia 14 de juny de 1930 i va estar en servei durant 30 anys aproximadament.

7

911

Antigues imatges de l’hospital situat al costat de Can Cordelles, al començament de les escales que van a Olesa.

ENIGMA n. 10

Els francesos volien descansar però els varem estovar.

La Guerra del Francès: Els francesos volien descansar però els varem estovar.

Demanem: Imatge impresa que faci referència, història dels fets i les fonts on heu consultat.

13

14

Atac dels esparreguerins als francesos durant la seva retirada de la Batalla del Bruc.

22

LA JORNADA DEL BRUC

El dia 4 del mes de juny de l’any 1808, allà a mitja tarda, sortí de Barcelona el general francès Schwartz amb una columna de 3800 homes de totes armes i dos canons d’artilleria, en direcció a Lleida i Aragó, amb l’encàrrec de castigar de passada la ciutat de Manresa, que havia tingut l’atreviment de cremar públicament el paper segellat que el govern intrús hi havia enviat dos dies abans.

El mateix dia arribà la vanguardia a Martorell i el restant de la divisió al dia següent, quedant detinguda en dita vila fins a la matinada del dia 6 per una pluja torrencial, que fou providència pels catalans i causa de la derrota d’en Schwartz.

El Batlle de nostra vila, D. Jaume Durán, aprofità bé aquest temps per enviar propis al Bruc, a Manresa i demes pobles interessats.

Entre 8 i 9 hores del matí passaren els francesos per nostra vila, fixant als llocs més públics uns bàndols terriblement amenaçadors i recomanant ales autoritats la quietud, la obediència i que no toquessin a sometent.

Al arribar el francesos prop de Can Pasqual del Bruc foren saludats ja per les primeres escopetades engegades des del pou de glaç, motivant això que es bifurquessin, destacant Schwartz una part de ses forces cap al Bruc de l’altra banda, matant l’amo de Can Vallès i ferint l’hereu i assassinant també, al ser més amunt, a en Salvador Elías, conegut com l’avi Xullo, tornant-se a unir el dos cossos d’exèrcit al lloc anomenat Joc dels trucs, al Bruc del mig. Aquí feren de les seves robant gallines, conills, porcs, cansalada i tot el què van poder. Al Pla de la Cova s’aturen per descansar i fer el ranxo. Més la vanguardia, formada pels cuirassers, seguí endavant, arribant sobre les 11 a l’entrada del Revolt de la Devesa.

Mentre això succeïa, els més atrevits de cada poble, i no tant sols els de Igualada i Manresa, com alguns pretenen, ja des del dia abans s’afanyaven a tallar arbres i obrir fosos als indrets prop de Can Masana, per on devien passar els gavatxos.

Al citat Revolt de la Devesa, envoltat em aquell temps d’espessa boscúria i de grans roques, preparen els sometents l’emboscada als francesos.

Esperaren els nostres que els cuirassers haguessin entrat al revolt citat amb tota la seva extensió.

La primera descàrrega fou fatal pels cuirassers que, encaixonats com estaven, no tingueren altre remei que recular fins a reunir-se amb el gros de l’exèrcit que havien deixat al Pla de la Cova, quedant gran nombre de morts en la ratera que els hi havia parat.

Veient això Schwartz feu tornar carretera amunt a la cavalleria, al mateix temps que la infanteria pujava per la drecera de Can Masana.

Tement els nostres veure’s envoltats, recularen ordenadament i sense parar de fer foc cap a la part de Manresa, fins més enllà de Can Masana, apoderant-se els francesos d’aquesta última posició. Als volts de la una de la tarda, refets els nostres i reforçats amb els sometents de Sampedor, de Sallent i Moià, es llencen de sobte sobre els francesos que fugen de Can Masana, creient que era tropa regular la que els envestia, en sentir els redobles del cèlebre timbal de la Congregació dels Dolors de Sampedor.

En arribar el francesos fugitius al Pla de la Cova introdueixen l’espant i la confusió a l’exèrcit de Schwartz. Mana aquest formar el quadro i posa en joc tots els elements de combat. Tot és en va, l’escomesa dels nostres amb les forces de refresc que hi ha aportat l’intrèpid Franch i la arribada dels sometents de tots el pobles de la part d’enllà i part d’ensà de Montserrat, és impetuosa, és feréstega.

Desconcertat Schwartz, empren carretera avall la retirada, que verificà ordenadament fins el Pla de l’Alzinar. Eren quarts de cinc de la tarda i el francès resolgué fer cara als sometents i, fins i tot,  tornar a prendre l’ofensiva. La topada fou terrible; la infanteria, la cavalleria i l’artilleria, tot es posà en joc. Els sometents aguantaren ferms la tremenda envestida i el francès es va veure obligat a replegar les seves forces i posar-se definitivament a la defensiva.

Aquesta ultima lluita general i viva per ambdues parts, diu el Dr. Servitje, durà prop de dues hores; després de les quals, Schwartz tornà a emprendre la retirada cap a Esparreguera, on pensava trobar refugi i abric per lliurar-se de l’activa i incessant persecució dels sometents que no cessaven d’acompanyar-lo i hostilitzar-lo impecablement.

Pensava trobar refugi i abric a Esparreguera, hem dit; però anà ben errat de comtes. Els habitants d’aquesta heroica vila, que ja havien mort (o fet presoners) els soldats de cavalleria que Schawartz havia deixat al matí pel servei de correus i transmissió de notícies a Barcelona i s’havien apoderat dels seus cavalls, de seguida que van poder preveure la reculada dels francesos, començaren a tocar a sometent i a preparar-se per a rebre’ls com corresponia. A tal efecte procuraren, segons l’il·lustrat arxiver de la Comunitat de Monistrol, “Embarassar el Carrer Major, especialment des de l’església  fins l’entrada a la Vila per la part d’Abrera, posant-hi bigues, posts, llates, barres, etc i aquestes fixades a terra i d’altres entravessades; i es pujaren a les golfes i pisos més alts pedres, rajoles, tions, etc.” Així, quan Schwartz hi arribà, al bocafoscant, ja el veïns de dita patriòtica vila havien retirat a lloc segur els vells, criatures i dones porugues: i després d’haver tancat les portes de totes les cases, s’havien situat als seus improvisats fortins, disposats a secundar, en quant poguessin, la feina dels sometents. I per cert què, no foren mancos.

En quant els francesos, amb l’ànim, com hem dit, de resguardar-se dels mortífers trets dels sometents i descansar de tanta fatiga, haguessin enfilat el llarg carrer, quan els que tenien armes començaren a disparar, i els que no en tenien a fer ploure una pluja de pedres, rajoles, aigua bullint i d’altres objectes sobre les seves files, Schwartz, en vista de novetat tant inesperada com desagradable, destaca els sapadors per endavant, amb l’objecte que vagin obrin pas a la columna mentre divideix aquesta en dues files, per una i altra banda del carrer, a fi de salvaguardar-se de les pedrades i al mateix temps creuar els seus trets per impedir, en el possible, que els paisans llencin llurs estranys projectils des de les finestres i teulades. En tot això, els dos canons que portaven el francesos, apostats convenientment, no cessen de disparar contra teulades amb la idea d’escombrar-les de la gent que les ocupa, i sobre tot, contra el campanar per aturar el toc de sometent, que tant amoïna els imperials com encoratja i enardeix els catalans.

Després d’una hora llarga de brega, i deixant el carrer regat de sang, sembrat de despulles i abandonant alguns morts, surt, per fi, la divisió de Schwartz a camp descobert; però ara se les té que veure altre cop amb els sometents que ja l’esperaven disposat a continuar empaitant-la. Schwartz prossegueix la retirada amb més precipitació, trobant-se a Abrera amb altre novetat, per cert, gens agradable. Semblava que fins i tot les pedres s’havien conjurat aquell dia contra el francès.

Hi havia, aleshores, un pont de fusta per travessar la riera d’Abrera, el qual havia acabava de ser falsejat a foc suau pel Vicari d’Olesa reverent Joan Boada, un tal Selavia i altres tres paisans.

Els imperials, que en la foscor de la nit no pogueren fer-se càrrec d’aital ocurrència, emprengueren el pas pel esmentat pont que sostingué mentre passava part de la divisió i un dels canons, però en passar l’altre s’enfonsà caient aquest al fons de la riera. Allà va quedar a mercè dels nostres, com també dos carros caputxins als quals els francesos calaren foc abans d’abandonar-los, continuant, sense detenir-se més, cap a Martorell, on arribaren a les primeres hores de la matinada del dia 7, morts de fatiga i extraordinariament avergonyits i confosos.

A la trade i vespre arriben el francesos a Barcelona tant destrossats i amb tal confusió i desordre que ni tant sols 25 entraren formats i d’un mateix cos.

Tots els historiadors convenen en que fou molt heroica l’actitud de la nostra vila en la retirada dels francesos, més tots ells, enlluernats per la glòria, per altre part ben merescuda, d’Igualada i Manresa, no s’aturen com deurien en l’estudi del que feren els pobles de la contrada. Per això encara que sigui breument convé fer constar aquí el que els nostres avis feren en la preparació de la batalla, a la mateixa batalla i en la retirada dels francesos.

Els historiadors Blanch i O’Callaghan, citats per en Puiggarí, diuen què, sota la direcció del fabricant D. Pere Morral, la joventut d’aquesta vila s’exercitava feia ja més d’un mes en el maneig del fusell. En Bofarull diu que l’Alcalde d’Esparreguera, per medi de confidents, que no paraven un moment, tenia al corrent als del Bruc i demés poblacions dels moviments de l’enemic. El mateix diu Cabanes i P. Ferrer.

El dia abans de la batalla, un veí d’aquesta vila, portà de Barcelona una arrova de bales i vint-i-dues lliures de pólvora i el mateix dia 5, segons P. Ferrer, a la tarda, es presentà a Manresa un correu enviat pel Batlle d’Esparreguera demanant que li facilitessin dues arroves de pólvora i notificant que el francesos eren a Martorell. Amb aquestes municions i totes les que hi havia a la població, fabricaren cartutxos i n’estaven encara fabricant quan passaven els francesos per la vila.

Els qui molt abans de la batalla s’exercitaren en el maneig del fusell i que han tanta diligència es procuraven municions i tant identificats estaven amb els que al Bruc esperaven als francesos, no és de creure que s’estesin amb el braços creuats a l’hora del combat i per això és de creure que els més ardits eren al Bruc ja des de bon principi i després, en el decurs de la batalla, anirien acudint els dels pobles veïns, com ho diu ben clar la representació que feu la vila al Rei: “Los jóvenes armados de esta villa y los que se les han unido los acometen por ambos flancos”. Al passar els francesos per la vila deixaren cinc soldats de cavalleria pel servei de correus d’aquí a Barcelona; més al sortir la columna de la població nostres avantpassats els fan presoners a tots cinc i s’apoderen dels seus cavalls que utilitzaran en el curs de la guerra.

Al saber que els francesos venien derrotats, fan sortir de la vila els vells, nens, malalts i dones espantadisses (les valentes es quedaren) i preparen als gavatxos l’arribada que més amunt s’ha relatat i que tant funesta devia ser per l’exèrcit invasor.

La glòria d’aital victòria, que és comú a tots els que prengueren part en la batalla, amb molt bon encert solen, alguns, distribuir-la de la següent manera: als manresans toca la d’haver sigut qui la provocaren i abans organitzaren les juntes de defensa, al de Sampedor, amb el seu timbaler, la d’haver determinat una nova escomesa quan tot es podia considerar perdut, als d’Igualada la d’haver decidit la victòria en el moment més crític de la batalla. Més cal ara preguntar, si Schwartz hagués trobat un refugi a la nostra vila com ell esperava, què hauria succeït a l’endemà? Refet de la sorpresa, tenint ocasió d’indagar qui eren qui els perseguien; quan s’hagués convençut el francès que l’exèrcit enemic estava format per uns 300 brigants, com ells els deia, mal armats i sense tàctica militar, és casi segur i sense casi, que en lloc d’una gran victòria commemoraríem avui un dia de dol per nostra Pàtria. De justícia, doncs, reclamem un lloc d’honor al costat dels pobles que més es distingiren en aquella gloriosa jornada i mai hem de permetre que al fer-se esment al Bruc, Manresa, Igualada i Sampedor, deixi de citar-se amb el respecte que es mereix el nom de la nostra Esparreguera.

ENIGMA n. 11

T’ho dic amb un xiu-xiu, hi ha l’arxiu.

Jaume Pasqual: T’ho dic amb un xiu-xiu, hi ha l’arxiu.

Demanem: Fotos impreses de Can Pasqual i de la placa commemorativa història d’en Jaume Pasqual i les fonts on heu consultat.

1

Can Pasqual, al carrer dels Cavallers.

2

Placa commemorativa que figura a la façana de Can Pasqual.

Jaume Pasqual (Esparreguera, bisbat de Barcelona, 23 de juny de 1736 – 24 de setembre de 1804) fou doctor en dret canònic i civil, canonge regular premonstratenc al monestir de Bellpuig de les Avellanes on hi fou abat i més tard prior, i historiador conegut sobretot pels seus «Monumenta Cathaloniae». Primer numismàtic i arxiver de Catalunya.

Els seus pares, Jaume Pasqual i Rosa Coromines, persones honrades i d’arrelament esparreguerí. Apreses les primeres lletres va passar al col·legi de pares predicadors de les Escoles Pies de Moià on estudià gramàtica i retòrica. Va continuar la seva carrera literària en la Universitat de Cervera, i el 1758 es va graduar de doctor en el dret civil. Estant practicant la facultat a la ciutat de Barcelona va sol·licitar entrar al monestir de Bellpuig, el que va verificar en 1759, i en el següent va fer la seva solemne professió. Va tornar després a la universitat a cursar dos anys de cànons. Restituït al seu monestir es va aplicar a l’estudi, la prèdica i la confessió.

La Gaceta de Madrid publicà una necrològica el 1805, en què s’hi deia que «tenia un estudi profund en les ciències eclesiàstiques i una vasta i amena erudició que havia consagrat el millor de la seva vida, van fer cèlebre la seva persona, gran la seva opinió en el públic. El fruit de les seves diverses excursions literàries per CatalunyaAragó Navarra són un museu d’antiguitats, el més complet i ric que es coneix en aquells països : el qual va ordenar per al seu ús, i hi ha al monestir, i una col·lecció de 12 toms titulat: «Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta», compilats de molts arxius públics i privats que va reconèixer, i il·lustrats amb diverses observacions crítiques i històriques, sense incloure algunes memòries com el diàleg sobre la làpida de Bonrepòs, el discurs sobre el priorat de Santa Maria de Meià, i l’altre ja imprès sobre l’antic bisbat de Pallars. Totes aquestes obres, si algun dia aconsegueixen la llum pública, manifestaran als amants doni les antiguitats l’infatigable zel i erudició del seu autor. »

És molt digna segons el parer de Torres i Amat, el comentari escrit en català sobre la inscripció romana traslladada al priorat de la Mare de Déu de Bonrepòs. La pujà a coll des de Perolet, el prior Josep Pey canonge del mateix monestir de les Avellanes. Està en forma de diàleg entre el prior de Bonrepòs, el rector de Covet, i el canonge Pasqual. La inscripció és molt notable que traduïda diu: «Atilia Vera filla de Luci, dedicà aquesta memòria i estàtua a Luci Emili Patern fill de Luci, de la tribu Galèria que s’ho tenia ben merescut». Luci Emili Patern fou primerament soldat distingit de la primera centúria: després praefectus fabrum i últimament centurió de la Legió VII Gèmina. D’aquí va passar a ser capità en la Legió I Minervia : després a capità de la Legió VII Clàudia, i després ho va ser també de la Legió XIII Gèmina. Va ser promogut a la Legió II Augusta, en què va ser centurió o capità de la Cohort 4a Pretòria dels 300, i a la mateixa va ser primus pili o coronel. Pel gran valor que va manifestar en diverses expedicions això és, dues contra la Dàcia, i una contra els parts, va ser premiat per l’emperador Trajà amb cadenes d’or, braçalets, phalerae o adorns per al seu cavall, i amb corona mural dues vegades en la guerres dàcies, i una a les Guerres Pàrtiques.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>